dimarts, 2 de juny de 2015

122: "Mar i cel" d'Àngel Guimerà

Mar i cel és una de les majors obres de teatre de la literatura catalana, escrita per Àngel Guimerà l'any 1888 i la recomanació d'aquesta setmana.

Creieu que dues persones, de diferent religió, es poden enamorar? Què és més important: la fe o l'amor? Aquesta és la història tràgica de Saïd, un sarraí, i la Blanca, una cristiana que, juntament amb el seu pare i el seu cosí, ha sigut segrestada per la tripulació del vaixell musulmà que es dirigeix cap a l'Alguer per vendre'ls com a esclaus.

Les llàgrimes de la Blanca i el caràcter d'en Saïd componen una història universal. Us en deixem un fragment:
 
Saïd:
Que estrany que sóc! Hi ha cops que donaria
per ser ja en terra aquesta nau, i d'altres
voldria que la costa sempre, sempre
nos fugís al davant sens mai tenir-la.
Mes, què passa en mon ser? I això de l'hora
que ella em volgué matar! I com s'explica
que jo la perdonés? Doncs ara sento
no haver-la mort i trepitjat, per rompre
l'encís que em lliga a aqueixa dona estranya,
que no sé què hi ha en ella, que no és feta
com les altres ho són; que és amorosa
d'un aroma que ofega i embriaga,
i fa plorar per dintre i esborrona!
Ah! que vagi a l'harem! Mes jo podia
no portar-la a son pare tan de pressa.
Jo podia llavors, quin greu! al cloure
ella els ulls decandida, com no em veien,
pendre en les mans son cap, i contemplar-la
dolçament fit a fit i a flor de llavi,
aguantat-me el respir i els salts dels muscles!...
I al sentir-me morir, sa galta freda
acostar-la a ma galta xardorosa,
estrènyer-la a mon pit, i al rebregar-la
dins mes grapes d'acer com flor de lliri,
ofergar-la a petons i fer-la meva
amb l'instint de la fera i del salvatge!
Si ara aquí la tingués com aquell vespre!...
Si ara aquí la tingués, una altra volta
com a un nin a son pare la duria,
sens mirar-la tan sols, que em fa vergonya!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada