dimecres, 13 d’abril de 2016

196. Trenta-tres cites rodoredianes

Tal dia com avui de fa trenta-tres anys va morir Mercè Rodoreda i per això n'hem recollit trenta-tres cites. Esperem que us agradin i que les compartiu amb les vostres amistats!
Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d'uns ulls.
 Quan ens mirem no veiem com som; ens veiem com érem.

Vençuda  tot, vull ser jo mateixa, abella furiosa de sa mel.

A mi la veritat sempre m'ha temptat de mala manera.

Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dic amb la màxima simplicitat les coses essencials.

Sense ser aventurera, he viscut com s'ha de viure: o sigui, perillosament.

... fins que va venir la República i en Quimet se'm va engrescar i anava pels carrers cridant i fent voleiar una bandera que mai no vaig poder saber d'on l'havia treta. Encara em recordo d'aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me'n recordo, que no l'he pogut sentir mai més. - La plaça del diamant

Les coses importants són les que no ho semblen. 

L'amor, com més lluny més bonic. 

L'amor em fa fàstic. - Aloma

I sobretot, vull escriure, necessito escriure; res no m'ha tant de plaer d'ençà que sóc al món, com un llibre meu acabat d'editar i amb olor de tinta fresca.

Les coses eren boniques, la vida no gaire.

Escric perquè m'agrada escriure.

Un home és una cosa misteriosa; una màquina que no s'acaba mai de saber com és feta. - Mirall trencat

La vida, perquè sigui vida, s'ha de viure a poc a poc.

Cada casa és un món i cada persona un misteri.

Jo hi crec una mica, en la inspiració, però vull dir que escrivint o pensant en la cosa que has d'escriure et vas exaltant, i és possible que la inspiració vingui escrivint. 

El món és com una funció, però el mal és que ningú no pot veure com acaba perquè tots ens morim abans, i els que es queden van fent com si no hagués passat res.

Si fa nosa o no es fa nosa no s'ha de preguntar mai. S'ha de saber veure -  "El parc de les magnòlies"

Com més anys passaran més estimaràs allò que mai no es coneix, allò que sempre es desitja, tot el que mai no es té; l'aire, la claror blanca de les estrelles, el mar que el teu vaixell deixa enrere... - "Ada Liz"

Com més apassionats som, pitjor. Allò que ens enforteix són els desenganys. - "En una nit obscura"

Tota la gràcia d'escriure radica a encertar el mitjà d'expressió, l'estil.

Quan no em mira el miro; sé que és arriscat perquè la persona mirada sense mirar sempre s'adonen que la miren. 

Una fugida de la realitat és, sempre, un encarament de l'escriptor amb la seva realitat més profunda. 

Anava blanca de dalt a baix: el vestit i els enagos emmidonats, les sabates com un glop de llet, les arracades i un portamonedes blanc, que la Julieta em va dir que era d'hule, amb una tanca com una petxina d'or. - La plaça del diamant.

... amunt, jo amunt, amunt Colometa, vola, Colometa... Amb la cara com una taca blanca damunt del negre del dol... amunt, Colometa, que darrere teu hi ha tota la pena del món, desfés-te de la pena del món, Colometa. - La plaça del diamant.

-¿Què fan els àngels?
- Es disfressen d'estrella. - Aloma

Si jo no he sentit cap emoció davant d'una posta de sol, ¿com puc descriure, o, millor dit, suggerir la màgia d'una posta de sol?

Una novel·la és un mirall.

La Teresa dubtà abans de decidir-se pel color, però pensant en les violetes se'n quedà un de morat. "Ha triat el color més bonic, senyora Rovira; l'afavorirà molt", li digué Terenci Farriols tot acompanyant-la fins a la porta. - Mirall trencat

A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... I en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir.

Senyor metge: no s'estranyi que li expliqui per escrit el que em passa. No s'estranyi que firmi amb un nom que no és el meu. Encara que faig mal fet de dir-li que no s'estranyi, perquè si no li digués que el nom amb què firmo no és el meu, vostè no s'ho pensaria: però he de dir-li, i no sé ben bé per què, que no és meu.

A les meves amigues els va fer riure molt que en Miquel em deixés: li va agafar la mania de córrer món. Va dir que tornaria, i encara em diuen que tornarà, però mentre m'ho diuen pensen que no el veuré mai més. I jo també ho penso. Perquè en Miquel... de seguida va voler que dormíssim junts i jo no en tenia gaires ganes. Jo no més volia festejar. Però com que sóc una bona noia no li vaig saber dir que no perquè ell em deia que si no el deixava fer aniria per mal camí. Potser algun dia tornarà i, si torna, no el voldré ni regalat.
 


Veniu a la biblioteca i podreu agafar en préstec algunes de les obres més representatives com ara La plaça del diamant, Aloma, Mirall trencat i les seves antologies de contes. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada